Busquets, Mantel, Murakami

Aquest any anem endarrerits amb el nostre recompte de llibres del blog, o sigui que toca fer exercici de memòria.

Cap al mes de març vam llegir la novel·la de la primera guapa de la nostra galeria de fotos, la Milena Busquets. També això passarà té una part introspectiva que destaca per sobre de la descripció de personatges hereus, o més aviat orfes, de la gauche divine. Vam estar d'acord que és una novel·la que enlluerna. Ara bé, la mateixa Busquets ha reconegut, amb la seva nonchalance, que per a les següents obres no tindrà una altra mare estupenda i desapareguda per fer-ne el retrat punyent i l'elogi agredolç. Però sembla una noia que se sap sortir de totes. Li haurem de seguir la pista.

Ja devia ser al maig quan ens vam veure per parlar de L'assassinat de Margaret Thatcher de Hilary Mantel. És el segon llibre de contes que hem triat de L'Altra Editorial, després de L'última nit de James Salter. Què vam dir dels contes de la Mantel? Que res a veure amb els del Salter. Els d'ella són estranys, opressius, inquietants. Al conte "Com la reconeixeré?" fa una descripció d'un club de lectura britànic que va ser capaç d'apujar-nos l'autoestima, ja de per si molt alta, sobre el nostre club. Té un sentit de l'humor a prova de bombes que passa per sobre d'uns personatges desubicats, posats en situacions desesperants. La Mantel també és tot un personatge i, a més, queda molta obra d'ella per traduir al català, en especial les seves novel·les històriques.

L'altre guapo que ens quedava pendent és el Haruki Murakami. A Homes sense dones, que vam llegir al juny, recull uns quants contes que va escriure en diverses èpoques. Ens van agradar contes com ara "Drive My Car" o "Homes sense dones". I, sobretot, "Xahrazad", en què la protagonista té molt a veure amb la manera de narrar de Murakami: "La Xahrazad tenia el do d'explicar unes històries que captivaven qui les escoltava. Tant era el tipus d'història que fos: explicades per ella, totes eren especials. El to, les pauses, el ritme, tot era perfecte. Atrapava l'atenció de l'oient, el turmentava cruelment, l'obligava a pensar i a especular, i finalment li donava exactament el que esperava. Hi tenia tanta traça que, encara que només fos momentàniament, aconseguia que qui l'escoltava s'oblidés de la realitat."

I així vam arribar a l'agost i a la nostra sortida de vacances, aquest any a la vall d'Àssua, per veure els llocs on passa l'acció de Les veus del Pamano del Jaume Cabré, la nostra lectura més recent.