"Viure" de Laia Noguera

Viure

Ja en tinc prou.
N’estic cansada.
Ara viuré.
Ara seré només allò que sóc.
Una Dona,
o un Home que sap que també és una Dona
i una Dona que estima l’Home que és.
Com un món.
Com l’univers.
Inconquerible.
Inapamable.
Senzill.

Ja en tinc prou.
N’estic cansada.
Ara viuré
sense motius i sense excuses.
Ja en tinc prou d’aparentar.
Ja en tinc prou de rebutjar
la mala llet o l’alegria,
de ser dolenta perquè tinc debilitats,
de calcular si sóc millor o pitjor
o de creure que els altres esperen
que sigui coses que no sóc.
Ja en tinc prou d’obstinar-me
amb tots els perquès que m’exhibeixo.
De combregar amb rodes de molí.
De tones i tones de ritus
i tantes coses que cal fer o deixar de fer.

Ja en tinc prou.
Ara viuré
sense motius, sense importància,
ni rancúnia, ni records
o estratagemes.
Ara viuré.
Com una Dona
que és un Home i una Dona
i una nena,
la nena petita que es rebel·la
perquè és lliure i de colors,
que sosté tot l’univers entre les mans.

Que ja en tinc prou.
N’estic cansada.
Era a mi que m’esperava,
era jo aquell cavaller
que em salvava en els meus somnis
que havia malcomprès tota la vida.
Em poso a viure.

D’Amor total, 2016

Dos poemes de Montserrat Abelló

"El cel no forneix nous conceptes..."

El cel no forneix nous conceptes
i la lluna no il·lumina el desig,
ni assenyala camins per on abastar
les veus que a la nit ens sotgen.

Ignora a quin indret buscar la llum,
la rosa dels vents que indiqui
cap a on s’adreçarà el darrer alè
de la dona nàufrag que,

sumida en la mar fosca, cerca surar
damunt l’escuma de les grans onades,
amb ulls de bat a bat oberts
de cara a les estrelles.

I així navegar per sempre
més enllà de la mort o del desig
i de l’anhel, mai sadollat, de
la definitiva i última abraçada.



"¿Quina força en el viure..."

¿Quina força en el viure
se’ns interposa de sobte
entre el teu tu
i el meu jo?

Les parets del pou llisquen
on ens movem solitaris.

Copsem, però –encara que siguin
ben breus els moments– l’escalf
d’una mà, d’un peu, la suau
calidesa d’uns llavis.

La intensitat d’ulls
que es fan presents i penetren
més enllà de la immediatesa
del sexe.

Submergits en tanta buidor
ens ha estat donat
aquest privilegi.



L’arrel de l’aigua
Edicions de la Guerra. València, 1995