Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris premsa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris premsa. Mostrar tots els missatges

divendres, 9 d’octubre del 2015

Gegants de gel de Joan Benesiu a la premsa


Entrevista a El País
Ushuaia em funciona com a metàfora del límit geogràfic, però també polític i d'uns personatges que voregen la situació límit i que potser temen descobrir que a l'altra banda potser no hi ha res.

Sobre l'èxit del llibre, que ja va pels 4.000 exemplars venuts:
És curiós perquè em busco a mi mateix quan escric: reflecteixo episodis o pensaments més personals que grans temes històrics o coneguts.

Jo també vinc de la perifèria: procedeixo de l'últim territori de parla catalana, vaig fer el batxillerat en castellà i el català va entrar molt tard a la meva vida. (,,,) Necessitava una mica d'aire, per al meu text: si et centres en el teu territori és inevitable referir-se als problemes locals que l'ocupen.

El Periódico
La novel·la milloraria si no inclogués tantes referències explícites a Musil, Jünger, Rulfo, i també Kieslowski, Lynch, Zizek. És procedent que l'autor critiqui els llocs comuns al segon capítol, ja que al següent situa Ushuaia com un dels llocs menys comuns de la Terra, però no li cal recórrer tan sovint al club dels exquisits indiscutibles. Al final, Gegants de gel es defensa sol i propicia reflexions en cada lector, que ja el sabrà situar en el marc que cregui convenient.

Blog Al peu del carrer
Joan Benesiu amb el Premi Llibreter de Literatura Catalana. A l'esquerra, la hawaiana de vint-i-tres anys Emily Hugues, Premi Llibreter d'Àlbum Il·lustrat per Salvatge editat per Libros del Zorro Rojo. Al mig, la francesa Maylis de Kerangal, Premi Llibreter a Altres Literatures per Reparar els vius d'Angle Editorial.



 El Matí Digital
La novel·la no acaba de ser rodona, hi ha un moment que la màgia es trenca i les dents de l’engranatge deixen d’encaixar. (...) aquest sot arriba a l’últim relat que llegim. Tota la tensió, tota la veritat que havien transmès les històries que havíem escoltat cada nit (malgrat saber que no totes eren certes) desapareixen amb la propietària del bar. Llegint aquesta última part, el lector té la impressió que li han canviat el llibre que tenia a les mans sense que se n’adonés, i que d’una novel·la original i interessant ha passat a un avorrit llibre d’història on l’atabalen amb mil detalls superflus que no tenen res a veure amb aquella veu ambiciosa que fins llavors l’havia atrapat amb el relat d’unes vides estranyes i solitàries.

dimecres, 5 de març del 2014

La maldat

Us passo l'article del Julià Guillamon de què us vaig parlar. M'ha costat de trobar però volia que veiéssiu com aquest crític, parlant d'un altre llibre, explica el final de L'altra com qui no vol la cosa.
Per poder llegir-lo, em penso que si hi cliqueu a sobre el veureu més gros. De tota manera més avall en destaco el començament i el final.


Comença així:

I acaba dient: