"Viure" de Laia Noguera

Viure

Ja en tinc prou.
N’estic cansada.
Ara viuré.
Ara seré només allò que sóc.
Una Dona,
o un Home que sap que també és una Dona
i una Dona que estima l’Home que és.
Com un món.
Com l’univers.
Inconquerible.
Inapamable.
Senzill.

Ja en tinc prou.
N’estic cansada.
Ara viuré
sense motius i sense excuses.
Ja en tinc prou d’aparentar.
Ja en tinc prou de rebutjar
la mala llet o l’alegria,
de ser dolenta perquè tinc debilitats,
de calcular si sóc millor o pitjor
o de creure que els altres esperen
que sigui coses que no sóc.
Ja en tinc prou d’obstinar-me
amb tots els perquès que m’exhibeixo.
De combregar amb rodes de molí.
De tones i tones de ritus
i tantes coses que cal fer o deixar de fer.

Ja en tinc prou.
Ara viuré
sense motius, sense importància,
ni rancúnia, ni records
o estratagemes.
Ara viuré.
Com una Dona
que és un Home i una Dona
i una nena,
la nena petita que es rebel·la
perquè és lliure i de colors,
que sosté tot l’univers entre les mans.

Que ja en tinc prou.
N’estic cansada.
Era a mi que m’esperava,
era jo aquell cavaller
que em salvava en els meus somnis
que havia malcomprès tota la vida.
Em poso a viure.

D’Amor total, 2016