"Viure" de Laia Noguera

Viure

Ja en tinc prou.
N’estic cansada.
Ara viuré.
Ara seré només allò que sóc.
Una Dona,
o un Home que sap que també és una Dona
i una Dona que estima l’Home que és.
Com un món.
Com l’univers.
Inconquerible.
Inapamable.
Senzill.

Ja en tinc prou.
N’estic cansada.
Ara viuré
sense motius i sense excuses.
Ja en tinc prou d’aparentar.
Ja en tinc prou de rebutjar
la mala llet o l’alegria,
de ser dolenta perquè tinc debilitats,
de calcular si sóc millor o pitjor
o de creure que els altres esperen
que sigui coses que no sóc.
Ja en tinc prou d’obstinar-me
amb tots els perquès que m’exhibeixo.
De combregar amb rodes de molí.
De tones i tones de ritus
i tantes coses que cal fer o deixar de fer.

Ja en tinc prou.
Ara viuré
sense motius, sense importància,
ni rancúnia, ni records
o estratagemes.
Ara viuré.
Com una Dona
que és un Home i una Dona
i una nena,
la nena petita que es rebel·la
perquè és lliure i de colors,
que sosté tot l’univers entre les mans.

Que ja en tinc prou.
N’estic cansada.
Era a mi que m’esperava,
era jo aquell cavaller
que em salvava en els meus somnis
que havia malcomprès tota la vida.
Em poso a viure.

D’Amor total, 2016

Dos poemes de Montserrat Abelló

"El cel no forneix nous conceptes..."

El cel no forneix nous conceptes
i la lluna no il·lumina el desig,
ni assenyala camins per on abastar
les veus que a la nit ens sotgen.

Ignora a quin indret buscar la llum,
la rosa dels vents que indiqui
cap a on s’adreçarà el darrer alè
de la dona nàufrag que,

sumida en la mar fosca, cerca surar
damunt l’escuma de les grans onades,
amb ulls de bat a bat oberts
de cara a les estrelles.

I així navegar per sempre
més enllà de la mort o del desig
i de l’anhel, mai sadollat, de
la definitiva i última abraçada.



"¿Quina força en el viure..."

¿Quina força en el viure
se’ns interposa de sobte
entre el teu tu
i el meu jo?

Les parets del pou llisquen
on ens movem solitaris.

Copsem, però –encara que siguin
ben breus els moments– l’escalf
d’una mà, d’un peu, la suau
calidesa d’uns llavis.

La intensitat d’ulls
que es fan presents i penetren
més enllà de la immediatesa
del sexe.

Submergits en tanta buidor
ens ha estat donat
aquest privilegi.



L’arrel de l’aigua
Edicions de la Guerra. València, 1995

"I beg your pardon", Salvador Espriu

Meditació, amb alguns rodolins, entorn de la teoria atòmica, tal com ve al·ludida als periòdics.

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o d'Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol:
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

"He mirat aquesta terra", Salvador Espriu

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
  he mirat aquesta terra,
  he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
  he mirat aquesta terra,
  he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
  he mirat aquesta terra,
  he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
  he mirat aquesta terra,
  he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
  he mirat aquesta terra,
  he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
  he mirat aquesta terra,
  he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
  he mirat aquesta terra,
  he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec

com l'hivern despulla la son dels sarments,

  he mirat aquesta terra,
  he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls

de l'aiguat de sobte baixa pels rials,

  he mirat aquesta terra,
  he mirat aquesta terra.