Gegants de gel de Joan Benesiu a la premsa

Entrevista a El País

Ushuaia em funciona com a metàfora del límit geogràfic, però també polític i d'uns personatges que voregen la situació límit i que potser temen descobrir que a l'altra banda potser no hi ha res.

Sobre l'èxit del llibre, que ja va pels 4.000 exemplars venuts:

És curiós perquè em busco a mi mateix quan escric: reflecteixo episodis o pensaments més personals que grans temes històrics o coneguts.

Jo també vinc de la perifèria: procedeixo de l'últim territori de parla catalana, vaig fer el batxillerat en castellà i el català va entrar molt tard a la meva vida. (,,,) Necessitava una mica d'aire, per al meu text: si et centres en el teu territori és inevitable referir-se als problemes locals que l'ocupen.

El Periódico

La novel·la milloraria si no inclogués tantes referències explícites a Musil, Jünger, Rulfo, i també Kieslowski, Lynch, Zizek. És procedent que l'autor critiqui els llocs comuns al segon capítol, ja que al següent situa Ushuaia com un dels llocs menys comuns de la Terra, però no li cal recórrer tan sovint al club dels exquisits indiscutibles. Al final, Gegants de gel es defensa sol i propicia reflexions en cada lector, que ja el sabrà situar en el marc que cregui convenient.

Blog Al peu del carrer

Joan Benesiu amb el Premi Llibreter de Literatura Catalana. A l'esquerra, la hawaiana de vint-i-tres anys Emily Hugues, Premi Llibreter d'Àlbum Il·lustrat per Salvatge editat per Libros del Zorro Rojo. Al mig, la francesa Maylis de Kerangal, Premi Llibreter a Altres Literatures per Reparar els vius d'Angle Editorial.

 El Matí Digital

La novel·la no acaba de ser rodona, hi ha un moment que la màgia es trenca i les dents de l’engranatge deixen d’encaixar. (...) aquest sot arriba a l’últim relat que llegim. Tota la tensió, tota la veritat que havien transmès les històries que havíem escoltat cada nit (malgrat saber que no totes eren certes) desapareixen amb la propietària del bar. Llegint aquesta última part, el lector té la impressió que li han canviat el llibre que tenia a les mans sense que se n’adonés, i que d’una novel·la original i interessant ha passat a un avorrit llibre d’història on l’atabalen amb mil detalls superflus que no tenen res a veure amb aquella veu ambiciosa que fins llavors l’havia atrapat amb el relat d’unes vides estranyes i solitàries.

Busquets, Mantel, Murakami

Aquest any anem endarrerits amb el nostre recompte de llibres del blog, o sigui que toca fer exercici de memòria.

Cap al mes de març vam llegir la novel·la de la primera guapa de la nostra galeria de fotos, la Milena Busquets. També això passarà té una part introspectiva que destaca per sobre de la descripció de personatges hereus, o més aviat orfes, de la gauche divine. Vam estar d'acord que és una novel·la que enlluerna. Ara bé, la mateixa Busquets ha reconegut, amb la seva nonchalance, que per a les següents obres no tindrà una altra mare estupenda i desapareguda per fer-ne el retrat punyent i l'elogi agredolç. Però sembla una noia que se sap sortir de totes. Li haurem de seguir la pista.

Ja devia ser al maig quan ens vam veure per parlar de L'assassinat de Margaret Thatcher de Hilary Mantel. És el segon llibre de contes que hem triat de L'Altra Editorial, després de L'última nit de James Salter. Què vam dir dels contes de la Mantel? Que res a veure amb els del Salter. Els d'ella són estranys, opressius, inquietants. Al conte "Com la reconeixeré?" fa una descripció d'un club de lectura britànic que va ser capaç d'apujar-nos l'autoestima, ja de per si molt alta, sobre el nostre club. Té un sentit de l'humor a prova de bombes que passa per sobre d'uns personatges desubicats, posats en situacions desesperants. La Mantel també és tot un personatge i, a més, queda molta obra d'ella per traduir al català, en especial les seves novel·les històriques.

L'altre guapo que ens quedava pendent és el Haruki Murakami. A Homes sense dones, que vam llegir al juny, recull uns quants contes que va escriure en diverses èpoques. Ens van agradar contes com ara "Drive My Car" o "Homes sense dones". I, sobretot, "Xahrazad", en què la protagonista té molt a veure amb la manera de narrar de Murakami: "La Xahrazad tenia el do d'explicar unes històries que captivaven qui les escoltava. Tant era el tipus d'història que fos: explicades per ella, totes eren especials. El to, les pauses, el ritme, tot era perfecte. Atrapava l'atenció de l'oient, el turmentava cruelment, l'obligava a pensar i a especular, i finalment li donava exactament el que esperava. Hi tenia tanta traça que, encara que només fos momentàniament, aconseguia que qui l'escoltava s'oblidés de la realitat."

I així vam arribar a l'agost i a la nostra sortida de vacances, aquest any a la vall d'Àssua, per veure els llocs on passa l'acció de Les veus del Pamano del Jaume Cabré, la nostra lectura més recent.

SORTIDA A LA VALL D'ÀSSUA: LES VEUS DEL PAMANO

Aquest estiu LO CLUB DE LECTURA hem fet una sortida a la VALL D'ÀSSUA, a la recerca de les VEUS DEL PAMANO.

 

A Reading Club

Because of my English studies I had to write a text about a topic and I had chosen to talk about a personal and nice experience, ‘Lo club de lectura’, this is how we called the reading club I belong to.

I’ve accepted Joma’s suggestion and here you are! This is what I’d written.


Two years ago I got involved in a reading club. An old friend invited me to join a small ‘reading club’ that had been created recently. It was a really new and good experience for me from the very beginning; this is the reason I’m going to talk about this and I’m going to do it from my personal experience.

If you search the internet for ‘reading club’, in English better known as a ‘book group’, you will find that’s a group of people who meet to discuss a book that they have read and express their opinions, likes, dislikes, reflections and so on.

For me it’s more than this. It’s an appointment that every month (more or less) I look forward to, to talk not only about the book we have read, but also to spend a nice time chatting about books, culture, music and life around us, in a comfortable atmosphere, holding a book in our hands, having a snack, a drink in front of a lighted fireplace in winter and sometimes when nights are warmer under the summer skies.

What do I think people can gain being a member of a book group?
From my personal experience I believe there are lots of positives aspects:

• First of all, you’re probably going to read more (this is what has happened to me). You’ll try to find time to read because you want to go to the club with the ‘homework’ done, so you can share your points of view.
• Probably you’re going to read some books that on your own, maybe you wouldn’t have chosen, so in the same way you’ve got the chance to expand your literary tastes.
• You can enjoy more the readings, because if you like the book, talking about it is a way of going back on its pages, reread and relish the book.
• You’ll go deeper in the book, story, characters, the way how the story is composed, its language… listening and sharing the other people’s opinions. At the same time you can clarify, with the help of people’s ideas, some parts of the book not very clear for you.
• Probably you’ll discover and know more about other books and authors that arise in the conversations between the people in the group.
• The stories, characters, backgrounds… in the books are an opened window to different people’s realities, ideas, thoughts. Talking about that, you can get to know different ways of understanding life and at the same time you are more aware of your own ideas in contrast.

A part from these benefits as readers that share a book, there are others as a member of a club. To be part of a group means to meet different people, to get involved in a specific dynamic and even to plan and carry out activities to enjoy. And the most important thing, it gives the chance to share part of our lives.


Thanks to M. Àngels, Joma, Neus, and Montse to make possible this experience.

Josefina

Nevada

Aquest mes de febrer hem llegit Días de Nevada, de Bernardo Atxaga, coincidint amb una nevada de debò al nostre pla (fotos de la M. Àngels):

I aquí va "All the Way to Reno" dels R.E.M., una cançó optimista que dóna bon rotllo (https://www.youtube.com/watch?v=eItAK36eltk):

MONTBLANC I FORÈS, GENER 2015

CONEIX JAMES SALTER

"Vaig decidir escriure o morir. Va ser com començar la vida des de zero."

En aquest vídeo, l'escriptor nord-americà James Salter (Nova York, 1925), autor de L'ÚLTIMA NIT (2014, L'Altra Editorial), parla sobre la inoblidable experiència de deixar la seva carrera com a pilot a la meitat de la trentena per ser escriptor: "De cop sents que tens un parell d'ales i pots escriure coses que et semblen glorioses."


Coneix James Salter (un vídeo d'Open Road Media) from L'Altra Editorial on Vimeo.